Ha arribat el dia!!!
Fa tres mesos que tenim aquest cap de setmana marcat al calendari, i després de passar una setmana com un sac de nervis ha arribat el moment, últims retocs per veure que posem a la motxilla, un bon plat de pasta que costa de fer baixar, suposo que per els nervis, i cap a Coll Formic amb el Vetus i el seu pare, el Pep que ens fa de taxista, però sembla més el nostre entrenador personal, perquè no para de donar-nos ànims i de motivar-nos, tenim molt clar el nostre objectiu, acabar, és la nostre primera participació i sabem la duresa de la caminada, i acabar-la serà un gran èxit per nosaltres.
Un cop podem aparcar el cotxe, que no ens costa poc, anem a fer cua per agafar el dorsal, anem ben perduts, però aconseguim el dorsal i la samarreta de record, aquí és on ens adonem de la grandesa d’aquesta caminada, la cua és llarguíssima, hi ha gent per tot arreu, cameres, entrevistes, és clar que una prova amb 3000 participants ho val!!.
A les 16:00 els primers participants ja surten i comença el compte enrera, ens queda una hora i mitja per la nostre sortida i ho aprofitem per posar-nos a punt, últims dubtes del que agafo i del que deixo, i finalment la motxilla massa carregada, però si plou com han dit, hem de portar roba per canviar-nos i per si fa fred a la nit.
Arriba l’hora, el rellotge marca les 17:29 i ens posem a la sortida amb el nostre grup, fem el compte enrera dels últims segons amb veu alta i sortim.
Anem caminant a bon pas, i les baixades trotem una mica, sense passar-nos que queda molt, es va fent fosc i després del primer avituallament es comença a veure la corrua de frontals, una imatge impressionant.
Al segon avituallament rebem la visita dels pares del Vetus, sembla estrany però veure cares conegudes anima i ajuda a agafar forces, anem pujant fins el coll del Matafaluga i encarem la baixada cap a Sant Llorenç Savall, ara cada pas ja ens costa, portem quasi 9 hores,anem tocats, però al arribar al avituallament de Sant Llorenç veiem que no som els únics, la plaça sembla un camp de batalla, gent dormin a terra, peus encetats, cua a l’ambulància...
Aquí fem una bona parada, mengem bé, estirem una bona estona i ens canviem els mitjons, que tal com estan els camins de pols, tenim els peus plens de sorra.
Ja queda menys de la meitat, i això fa que sortim molt contents, xerrant i explicant-nos aventures, però amb el pas dels quilòmetres ens anem apagant, callats, cada un amb els seus pensaments, i esperant el següent control, per agafar forces.
Durant la nit fa bo, anem tota l’estona amb màniga curta, i suem molt per la humitat que hi ha, i a cada avituallament omplim el camelback.
Al arribar a Les Pedritxes repetim el ritual, mengem algun donut, estirem, i netegem peus i mitjons, aquí ja se’ns fa de dia, i a part del mal de cames ho portem molt bé, sabem que ens espera un tros bastant dur, la pujada fins al collet de Queixal, i aquí veiem per primer cop el nostre objectiu, Montserrat,
sembla a prop, però ens queden quasi 20 quilòmetres, i una llarga baixada fins a Vacarisses i últim avituallament fins l’arribada, els 11 quilòmetres que queden se’ns faran eterns perquè hi ha molt tros d’asfalt fins a Monistrol on tornem a trobar el Pep, sembla més content ell que nosaltres i es planteja acompanyar-nos fins a l’arribada, però al final el fem pujar amb cotxe.
Ara si que ja li tenim el peu el coll, la pujada fins a Montserrat és molt dura, uns 600 metres de desnivell des de Monistrol, però les cames ja van soles, i sense adonar-nos-en ja som al telefèric i sentim la Laia, la Tere i la Rosa com ens animen,
la sensació és increïble, aquí ens marxen tots els mals que fa 40 quilòmetres que arrosseguem, i passem per la catifa vermella ben emocionats.
Al final 20 hores 30 minuts, però contens per ser la nostre primera Matagalls-Montserrat.
Just a l’arribada amb el Vetus diem que no repetirem, que a la segona part de la caminada les hem passat molt putes, però l’endemà un cop mig recuperats ja només pensem en poder-la repetir l’any vinent.
Track:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2045693
